Wolff, Tobias. La Vella escola. Barcelona : RBA : La Magrana, 2005

L’acció se situa el 1960 a Nova Anglaterra, en una prestigiosa escola privada de nois. Malgrat que l’escola es regeix per valors democràtics (el valor de cadascú resideix en el que sigui capaç de fer per si mateix) i que el seu rector lluita per ampliar cada any el nombre d’alumnes becats, és una escola elitista.

La institució destaca per la importància que concedeix a la literatura. Periòdicament rep la visita d’un escriptor famós que ha de triar un relat escrit per un alumne.

Ser escriptor és el somni de la majoria dels alumnes. I si el pròxim convidat és Hemingway l’angoixa i la competitivitat es disparen. Els millors situats per rebre l’honor de ser seleccionats són els membres del grup que dirigeix i edita la revista literària del centre, alumnes de l’últim curs, un dels quals és el protagonista i qui ens explica la història.

El narrador, un noi becat, conscient de la sort de poder estudiar i viure en una bona escola, té por de perdre el prestigi que ha guanyat amb el seu talent si parla amb franquesa de les seva grisa vida familiar fora de l’escola. Aquesta por l’ha resolt fins ara comportant-se amb un cert esnobisme.

S’apropa el dia de l’entrega del treball i el noi encara no ha escrit res. D’on treu la inspiració un escriptor? de la imaginació? de les experiències viscudes? dels models que més admira? … L’opció que tria farà desencadenar uns esdeveniments imprevistos.

Tobias Wolff, a La Vella escola ens parla amb una intel·ligència brillant de la passió d’escriure, de la influència de la literatura en el desenvolupament de la personalitat, de les mentides, de l’amistat i de la vocació d’ensenyar.

E. Domínguez

Doctor Antoni Comas : in memoriam 25 anys. Barcelona : Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona, 2009.

“En ocasió de la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la mort del Dr. Antoni Comas, primer catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat de Barcelona, a la seva ciutat natal, Mataró, es va recordar la seva persona, el seu tracte i els detalls de la quotidianitat compartits amb l’amic i el professor. Des de la Facultat de Filologia es va retre també homenatge a la seva memòria, amb el seu record i amb un acte acadèmic en què es va compartir, sobretot, la dèria pels temes i els estudis que ell tant va aprofundir en vida, és a dir, la literatura catalana i especialment la del segle divuit, que ell va rescatar de l’oblit literari i de la ignorància.” [Montserrat Camps, a la introducció del llibre].

El volum conté dues conferències de Joan Alegret i d’Andrea Battistini,  evocacions i altres textos de: Jordi Llovet, Carles Miralles, Josep M. Pujol, Dolors Lamarca, Núria, Eulàlia i Mercè Comas Lamarca, i Francesc Bonastre. Textos introductoris a càrrec de Montserrat Camps i Sebastià Bonet.

Al final hi duu un àlbum fotogràfic i un disc sonor d’acompanyament que conté la interpretació de “Quatre poemes de Salvador Espriu en memòria d’Antoni Comas”, per la soprano Begoña López, amb música de Francesc Bonastre, acompanyada al piano pel mestre Alejandro Zabala.

Enllaç relacionat:

• El Dr. Antoni Comas i els 45 anys del Departament de Filologia Catalana.

Solà, Joan. Plantem cara : defensa de la llengua, defensa de la terra. Barcelona : La Magrana, 2009.

De l’actual expositor de novetats de la secció de Romàniques volem destacar el darrer llibre d’en Joan Solà. De ben segur que coneixeu molt bé l’autor, catedràtic de Llengua Catalana de la Facultat de Filologia de la UB, i la seva extensa obra que ha estat reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

A banda dels diferents estudis monogràfics sobre aspectes de la llengua catalana que ha anat publicant, en Joan Solà fa molt de temps que escriu les seves reflexions sobre el català com a articulista als diaris, primerament al Diari de Barcelona i després a l’Avui.

‘Plantem cara’ recull una selecció de 153 articles publicats entre 1998 i 2008 a la secció “Parlem-ne” del suplement Cultura del diari Avui. Amb un estil molt amè que busca la complicitat del lector, dosificant sàviament la ironia i l’erudició, en Joan Solà ens fa partícips de les seves reflexions sobre aspectes de la nostra llengua que li criden l’atenció: de vegades la gramàtica, qüestions d’ús de la parla i l’escriptura, l’etimologia, i fins i tot comenta esdeveniments de la vida política i cultural… però sempre fidel al seu compromís apassionat amb la defensa del català, com queda ben palès al títol de l’obra: Plantem cara: defensa de la llengua, defensa de la terra.

Us animem vivament a que el llegiu, tant se val si ho feu de cap a cap com si ho feu a saltirons ajudats per la taula inicial i l’índex temàtic final, de ben segur que hi quedareu atrapats. I si en voleu més podeu anar a buscar el seu anterior recull d’articles: Parlem-ne: converses lingüístiques (Proa,1999), també disponible a la biblioteca.

J. A. Hueto

La nostra companya Esther, que aquests dies es troba convalescent a casa, ens ha enviat aquesta recomanació literària amb uns enllaços sobre el tema que tracta el llibre. Aprofitem per desitjar-li que es recuperi molt aviat.

BASSO, Carlos. Los pasos perdidos de Shakespeare. Barcelona: Destino, 2008.

Aquesta novel·la reprèn el tema tan tractat en la crítica literària sobre la identitat de William Shakespeare i l’autoria de les seves obres. En aquest cas es defensa com el veritable autor de les obres de Shakespeare a Francis Bacon.

La història comença en un hotel de Londres on es troben Arthur Conan Doyle, Jules Verne i John Bell, el metge i antic professor d’A. Conan Doyle, el mateix que el va inspirar per donar vida a la figura de Sherlock Homes. La novel·la es va desenvolupant en un escenari que retrata molt bé l’Anglaterra victoriana i les tensions polítiques europees a partir dels personatges i de l’ambient d’intriga que es manté fins al final de la novel·la.

L’autor també aprofita l’espai literari per presentar-nos altres personatges rellevants en branques com la literatura o la ciència, com per exemple Newton, Houdini, Bram Stocker o Tolkien. Una de les peculiaritats de la novel·la és el fet de donar vida a aquests autors que tant ens han donat i entretingut i que mai els ho podrem agrair del tot.

Sobre Carlos Basso:
Nascut a Santiago de Chile en 1972. És periodista. Ha treballat en diferents mitjans de comunicació i també s’ha dedicat a la docència universitària. Algunes de les seves obres són: Los enigmas del caso Matute Johns (2001), De Sarajevo a Nueva York. Breve historia del terrorismo (2001) y El último secreto de Colonia, Dignidad, la desaparición de Boris Weisfeiler (2002). Amb aquesta novel·la l’autor s’estrena en el gènere novel·lesc.

Pàgina web de l’autor: http://www.carlosbasso.cl/

Enllaços web a l’entorn de l’autoria de les obres de Shakespeare:

• Obres a la Biblioteca sobre aquest tema.
• Autoría de las obras de Shakespeare (Wikipedia).
• ‘A Beginner’s Guide to the Shakespeare Authorship Problem’. Shakespeare Oxford Society.
• ‘The Shakespeare Question. Who really wrote the works of William Shakespeare?’. R.W. Bivens-Tatum (General & Humanities Reference Librarian, Princeton University).
• ‘Declaration of Reasonable Doubt’. Shakespeare Authorship Coalition.
• ‘Justice Stevens Renders an Opinion on Who Wrote Shakespeare’s Plays’. (The Wall Street Journal, 19 d’abril de 2009).

Jaume Pòrtulas. Introducció a la Ilíada: Homer, entre la història i la llegenda. Barcelona : Fundació Bernat Metge, Alpha, 2008.

El 2005, la Fundació Bernat Metge va encetar la publicació de la Ilíada d’Homer amb els quatre primers cants. L’edició, esperada d’antuvi, va córrer a càrrec de Francesc Cuartero (pel que fa al text grec), Montserrat Ros (la traducció) i Joan Alberich (les notes a la traducció i mapes). En 2007 va aparèixer el segon volum que incloïa els cants V-VIII. Per tant, si es manté la cadència establerta en les dos primeres lliurances, caldran sis volums per abastar els vint-i-quatre cants –amb gairebé setze mil versos– que conformen el llarg poema homèric.

Com és ben sabut, no és pas aquesta la primera versió catalana de la Ilíada. A la nostra biblioteca, sense anar més lluny, podem trobar les de Manuel Balasch (Selecta, 1971), Miquel Peix (Alpha, 1978) i Joan Alberich (La Magrana, 1996). L’edició de la Fundació, però, ens aporta el text original en grec i ja en el seu primer volum ens anunciava el desig “de publicar ben aviat, en un sol volum, la Introducció a l’obra homèrica”. Un desig que es va fer realitat el passat dia 25 de novembre de 2008 quan es va presentar oficialment aquest volum d’acompanyament a la sala d’actes de l’Ateneu barcelonès.

El fet que els responsables de la col·lecció Bernat Metge s’hagin plantejat dur a terme un volum d’aquestes característiques diu prou de la importància que per a ells té el poema homèric en el conjunt de la literatura grega antiga. Fins ara no s’havia fet res de semblant per a cap obra dels autors publicats. Ni Plató, ni Sòfocles, ni Tucídides, ni Píndar –per esmentar-ne uns quants– han tingut el privilegi de comptar amb un estudi introductori monogràfic a banda. En aquest sentit, la BM segueix l’estela de la seva col·lecció de referència, la Budé francesa, que també compta amb volums introductoris exclusius i extensos tant per a la Ilíada, com per a l’Odissea, elaborats per Paul Mazon (1943) i Victor Bérard (1924-25), respectivament.

En el cas que ens ocupa, l’autor és el catedràtic de Filologia Grega de la nostra universitat, en Jaume Pòrtulas. El Dr. Pòrtulas ha redactat un assaig prolix, de més de cinc-centes pàgines, aprofundit, erudit i sempre interessant al voltant d’Homer i la seva Ilíada. Ja en el pròleg l’autor ens dóna un esquema somer del que tracta el seu llibre i com l’ha estructurat: 1. Llegir la Ilíada, 2. Homer i la història i finalment, 3. A la recerca del “veritable Homer”: la llegenda homèrica són els tres capítols en què es divideix l’assaig.

El primer capítol és el més breu de tots i aborda les interpretacions “literàries” de la Ilíada. Interpretacions que sempre s’enriqueixen amb l’estudi de les paraules perquè són els mots grecs amb una significació força precisa els que ressalten les línies directrius de la trama. A partir de les paraules que el poeta espargeix en els seus versos, el filòleg ens endinsa en el món al qual pertany allò que J. Burkhardt anomenà “l’home heroic”, un món que ja en els temps d’Homer no existia i potser no va existir mai. Esguardem, doncs, un món de guerrers que cerquen la glòria (κλεος) i la fama (τιμη) en el camp de batalla i que s’estimen més morir que no pas viure sense honor. Avui en diríem que són ‘homes d’una sola peça’ i el millor de tots ells (αριστος των Αχαιων) és Aquil·les, la còlera (μηνις) del qual dóna sentit a tot el poema.

En el segon capítol, l’autor fa un repàs del substrat històric que hi ha als versos de la Ilíada fent un recorregut per allò que l’arqueòleg John L. Myres batejà com “l’epopeia del càvec”, és a dir, tot el reguitzell de progressos i descobertes que l’arqueologia i ciències afins han posat a l’abast d’historiadors i filòlegs per tal de demostrar la veridicitat d’Homer. Des del primer impuls arqueològic de H. Schliemann, el Dr. Pòrtulas ens fa veure fins a quin punt la poesia homèrica ha determinat la interpretació de les troballes arqueològiques i com la confrontació de les informacions obtingudes des dels diferents àmbits arriben a la conclusió que “el geni d’una tradició poètica multisecular” fou capaç de “condensar l’experiència d’infinites guerres  … en un sol conflicte de deu anys”. O sigui, al capdavall, ni Homer ni la guerra de Troia existiren realment, i què? Potser això li treu un bri de la seva genialitat al poema? Com molt encertadament ens recorda el professor: per definició, les epopeies tenen més a veure amb el passat mítico-literari, que no pas amb la història.

Malgrat tot, les aportacions arqueològiques no han estat endebades, ja que han contribuït a oferir-nos una imatge molt més precisa i detallada del món grec micènic (1500 – 1200 aC) i de l’anomenada “Edat Fosca” (1200 – 800 aC) en el context de les cultures del Pròxim Orient. És justament aquí on l’assaig del Dr. Pòrtulas es fa encara més dens fins a esdevenir un admirable treball d’erudició capaç de satisfer als lectors més exigents. En efecte, per aquestes pàgines desfilen segles d’estudis i investigacions portades a terme pels millors especialistes de cada època al voltant de la “qüestió homèrica”: des de les connexions dels aqueus amb els hitites (sir Denys Page), fins a l’eclosió de l’alfabet grec (s. IX – VIII aC) que permeté fixar per escrit els poemes homèrics, passant pel desxiframent de l’escriptura lineal B (Michael Ventris i John Chadwick), l’evolució de la poesia micènica a la poesia homèrica lligada a l’hexàmetre (T.B.L. Webster, A. Meillet), els intents de datació del poema a partir dels estris guerrers o tàctiques militars que s’hi descriuen (W. Reichel, J. P. Vernant, etc.), l’anàlisi històrica del catàleg de les naus del cant II (E. Visser), les troballes del “Projekt Troia” al turó d’Hissarlik i el reajustament cronològic que se’n desprèn (M. Korfmann).

En el tercer capítol, i el més extens, l’autor analitza les contalles biogràfiques entorn del Vell Poeta i la importància que va tenir l’èpica homèrica en el conjunt del món grec posterior. Per tant, ara ja no encalcem el personatge històric, sinó més aviat la recreació fabulosa que des de ben antic s’ha anat teixint al voltant de la figura mítica d’Homer. Heus aquí la contra-dicció flagrant: el “veritable Homer” és precisament el llegendari, és a dir, aquell que la pròpia tradició cultural grega (sempre tan vinclada a la fantasia) ha anat construint en base a la realitat que traspuen els seus poemes, o bé d’acord amb les tendències pseudobiogràfiques de cada època. Tot és llegenda, però tan suggestiva….

Per altra banda, la influència d’Homer es deixa sentir des de bon començament (s.VII aC) no solament a la literatura grega (p.e. les imitacions i al·lusions contingudes a la lírica grega arcaica), sinó també a les arts visuals (p.e. les escenes dibuixades a les peces ceràmiques). Unes i altres serveixen, a més, per ressaltar sovint l’originalitat de la poesia èpica i la força de la seva narració a l’hora de crear personatges literaris, més enllà dels trets arquetípics que la tradició havia transmès. En efecte, la poesia grega del s. VI aC n’està plena, de les evocacions a Homer i aquí es nota l’erudició del professor universitari acostumat a repassar una i mil vegades amb els seus alumnes autors de renom: Soló, Alceu, Estesícor, etc. Per cert, es precisament en l’Atenes dels Pisístrats quan el text homèric queda fixat per escrit de forma molt semblant a com el coneixem actualment.

I ja per acabar dues coses. Una mancança: malauradament els editors de l’assaig només han elaborat un Index locorum de les cites dels autors antics, però es troba a faltar un índex de noms i temes que ajudi al lector a moure’s més ràpidament per l’abundant informació continguda en les seves pàgines. ¿Potser en la segona edició?. Una denúncia: no puc evitar fer esment de la malenconiosa crítica que fa el Dr. Pòrtulas de la delicada situació que les llengües clàssiques presenten en els plans d’estudis actuals i de la infravaloració del paper dels mestres en el procés educatiu. Tot plegat és l’evocació d’un món que agonitza, d’una catena que corre el perill de trencar-se perquè tal vegada no és gaire lluny el dia en el qual podrem albirar, amb tristor, que ja no hi haurà cap nova baula per posar-hi. Només ens resta cridar ben fort: Écrasez les soidisants pédagogues!

G.T.